El disgust del pare, el disgust del fill
[Texto en CASTELLANO: AQUÍ]
Un altre cop ho ha fet. L'he avisat 300 vegades i ho ha tornat a fer. ¿¡Però com coi vol que li digui!? Què cansat... No, merda, ja l'he tornat a amenaçar d'aquella manera... No puc més. No en sé més.
Aquest diàleg intern és automàtic quan els nostres fills entren en aquella escletxa que no tenim resolta i ells veuen, i reclamen un cop i un altre que es resolgui.
La transgressió constant de límits, el conflicte, l'enuig desbordat, el sabotatge, l'exclusió, son algunes de les formes visibles que fem servir les adultes/ults per a sostenir certs moments que ens incomòden. Els infants les aprenen ben depressa i se'n fan especialistes, com nosaltres. Son uns grans aprenents.
Quan veiem patir al nostre fill/a, hi ha una part de nosaltres que es trenca i es decepciona. Com un: "Això no és possible que m'estigui passant a mi." Seguit tot sovint: "Això que jo no he volgut mai transmetre-li al meu fill/a." I ens decepcionem.
L'infant, quan sent al pare o la mare decepcionats, pensa automàticament que hi ha alguna cosa en ell/a que no està bé, i pot condicionar/reforçar una auto-imatge que segurament no l'ajuda a poder afrontar "allò" de manera constructiva.
¿Què canvia quan veiem al nostre fill fer quelcom que ens decepciona?
El punt diferenciador és que tenim la gran oportunitat de veure-ho des de fora. I si fem l'exercici de pensar en una situació similar a la que li ha succeït al nostre fill/a, en el nostre món adult, és molt possible que ens apropem una mica més a allò que fa detonar els mecanismes de defensa emocionals.
La injustícia, la pressió, l'exigència, la por a perdre la sensació de control o el poder, la autoritat,... Què és allò que ens supera i no podem digerir? El que trobem en cada petit (o gran, segons el cas) exercici ens durá pistes per a poder acompanyar a la nostra filla/fill.
¿I què faig amb les pistes?
El primer que podem fer és observar-les una estona (minuts, hores o fins i tot dies. El que cadascú/na necessiti). Prendre'n distància ens pot donar una visió més neta.
El següen és preguntar-nos: ¿Què m'hauria ajudat a mi en aquest moment? ¿Tot i que jo no ho vaig tenir, què sento m'hauria anat bé?
I aquí és on possiblement sentirem que podem compartir el nostre coneixement amb ell/ella. Iniciant la conversa per quelcom semblant a: "T'ha passat això, fill meu, i m'ha recordat a una situació semblant que jo he viscut". És poder transmetre amb paraules senzilles el concepte: "A mí també m'ha passat. No hi ha rès dolent en tu."
Us convido a probar-ho.
Aturar-nos per a donar-nos espais de reflexió ens ajuda a seguir creixent, com a pares/mares i com a persones, en general.
Un altre cop ho ha fet. L'he avisat 300 vegades i ho ha tornat a fer. ¿¡Però com coi vol que li digui!? Què cansat... No, merda, ja l'he tornat a amenaçar d'aquella manera... No puc més. No en sé més.
Aquest diàleg intern és automàtic quan els nostres fills entren en aquella escletxa que no tenim resolta i ells veuen, i reclamen un cop i un altre que es resolgui.
La transgressió constant de límits, el conflicte, l'enuig desbordat, el sabotatge, l'exclusió, son algunes de les formes visibles que fem servir les adultes/ults per a sostenir certs moments que ens incomòden. Els infants les aprenen ben depressa i se'n fan especialistes, com nosaltres. Son uns grans aprenents.
Quan veiem patir al nostre fill/a, hi ha una part de nosaltres que es trenca i es decepciona. Com un: "Això no és possible que m'estigui passant a mi." Seguit tot sovint: "Això que jo no he volgut mai transmetre-li al meu fill/a." I ens decepcionem.
L'infant, quan sent al pare o la mare decepcionats, pensa automàticament que hi ha alguna cosa en ell/a que no està bé, i pot condicionar/reforçar una auto-imatge que segurament no l'ajuda a poder afrontar "allò" de manera constructiva.
¿Què canvia quan veiem al nostre fill fer quelcom que ens decepciona?
El punt diferenciador és que tenim la gran oportunitat de veure-ho des de fora. I si fem l'exercici de pensar en una situació similar a la que li ha succeït al nostre fill/a, en el nostre món adult, és molt possible que ens apropem una mica més a allò que fa detonar els mecanismes de defensa emocionals.
La injustícia, la pressió, l'exigència, la por a perdre la sensació de control o el poder, la autoritat,... Què és allò que ens supera i no podem digerir? El que trobem en cada petit (o gran, segons el cas) exercici ens durá pistes per a poder acompanyar a la nostra filla/fill.
¿I què faig amb les pistes?
El primer que podem fer és observar-les una estona (minuts, hores o fins i tot dies. El que cadascú/na necessiti). Prendre'n distància ens pot donar una visió més neta.
El següen és preguntar-nos: ¿Què m'hauria ajudat a mi en aquest moment? ¿Tot i que jo no ho vaig tenir, què sento m'hauria anat bé?
I aquí és on possiblement sentirem que podem compartir el nostre coneixement amb ell/ella. Iniciant la conversa per quelcom semblant a: "T'ha passat això, fill meu, i m'ha recordat a una situació semblant que jo he viscut". És poder transmetre amb paraules senzilles el concepte: "A mí també m'ha passat. No hi ha rès dolent en tu."
Us convido a probar-ho.
Aturar-nos per a donar-nos espais de reflexió ens ajuda a seguir creixent, com a pares/mares i com a persones, en general.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada